RESPONSABILIDAD

Los artículos firmados expresan exclusivamente la opinión de sus autores.

dissabte, 9 de març del 2024

A la memòria de dues dones.Escrit per Francesc Jover


Pepica Fenollar de jove

 

Escrit per Francesc Jover. 8 març 2024 



Quan s’acosta el mes de març i apareixen diferents activitats commemorant el dia de la dona, ens costa destacar-ne alguna perquè generalment, o aparentment, les dones mai no han sigut protagonistes de res. Hem d’escodrinyar a fons, i fer les valoracions justes, per trobar el protagonisme que han tingut com a persones i que han deixat la seva espenta en la història. El caràcter masclista de la societat sempre ha deixat les dones a segona fila. És de veres que el franquisme va anul·lar l’espai públic que les dones havien aconseguit durant la República; però, el masclisme venia de molt més lluny. És més, la mateixa República no va poder traure’s de damunt la pressió social del clima patriarcal. Únicament va tindre temps per fer alguna cosa que les dones més avançades i atrevides pagaren desprès.

Pels anys vint del segle passat, quan ja s’acostava el període dit la «dictablanda» -setembre de 1927- va ser nombrada a Cocentaina la primera dona regidora que havia hagut mai fins aleshores: la mestra Dolores Rodríguez Llopis; que la nombraren al dimitir un tal Escrivà per anar-se’n del poble.    
Durant la repressió franquista, a Cocentaina hi hagueren moltes dones que patiren calladament una repressió destrellatada; però algunes altres a més, les van sotmetre a un tribunal de guerra obrint-los un procés sumarial d'urgència. He fullejat l’expedient complet del sumari col·lectiu núm. 9052 que obriren a dues dones de Cocentaina. Una era Maria Vilaplana Moltó «la Fiera» (1916-2005), que era fadrina; l’altra, Josefa Fenollar Cerdà, «Teodorica» (1902-1990) casada, amb 5 filles i 1 fill. He de aclarir que el citat sumari ens dona eixe sobrenom de Pepica, tot i que sempre l’hem coneguda ací com «Tiadorica» o «la Bella Dorita». Potser que siga una desviació verbal. De qualsevol manera donem per bona la versió dels documents que enllacem.

Maria Vilaplana




Tant una dona com l’altra les vaig conèixer personalment i les vaig entrevistar. A més, Maria era veïna meua i en sa casa eren cosidores i em feren -quant era molt xiquet- una granoteta que aleshores deien de proletari. Recorde que a la butxaca esquerra hi havien dues sigles brodades de color roig: CNT-AIT.

A Pepica la vaig conèixer de major, pels anys 80, i em va semblar una persona desembarassada i extravertida, fora dels models que coneixia. Em va sorprendre la primera volta que vaig anar a sa casa, cita que havíem concertat pel carrer. Truque el timbre, em diu puja i en estar davant de la porta diu, passa. Entre i la veig asseguda davant del frigorífic en la porta oberta, al mateix temps que deia: «estic ofegant-me de calor». Crec que fou una evidencia que mostrava el seu tarannà i m’adoní que estava davant d’una singular persona. Aleshores no tenia gravadora, però encara em ressonen les seves paraules plenes de ironia i eufemismes.

En acabar la guerra anaren a per ella per rapar-la com feren amb altres dones, però no la van trobar perquè va estar uns dies amagada. Poc desprès la van detindre tancant-la a la presó habilitada de les monges junt a altres, en la que també estava Maria. Segons em van dir verbalment una i altra estigueren molt pocs dies perquè no hi havien les més mínimes condicions. Solament tenien una cadira i un poal per fer les necessitats; a més, Pepica tenia un fill i cinc filles totes menors, una d’elles nascuda el 1938, Araceli. Exigiren parlar amb el caporal per demanar de manera contundent que les deixaren anar a casa o els condicionaren el lloc. Consentiren deixar-les anar a casa, tot i amb una estreta vigilància. A quedat oficialment una data de detenció preventiva per a les dos: el 12/06/1940. Tot i que fins eixa data, les feien anar a tothora a la seu de Falange per interrogar-les. Mentrestant Maria, amb 22 anys, anava amb la cara ben alta pel carrer sense mocador al cap que portava rapat. Deia: «els que havien de tindre vergonya son ells».

Jutjades el dia 4 de febrer de 1941 les condemnaren a 12 anys de presó. El delicte principal de les dos era haver fet unes declaracions al acabar una manifestació des del balcó de la Cooperativa del Pla dient: «si no feu justícia vosaltres, la farem nosaltres», dirigint-se als homes líders. Al dia següent, segons consta al sumari, treien de la presó 11 persones de dreta i els assassinaren. Sembla que les feren responsables.

 

Pepica Fenollar



Pepica va obtindre la llibertat condicional el 9 d’agost de 1941, però desterrada a Barcelona, on va haver de buscar-se la vida a Sabadell amb la filla menuda. Les altres 4 filles i el fill, totes menors, quedaren amb son pare. Un desterrament deshumanitzat previst fins el 1946. Maria es va quedar a la presó fins el 17 de març de 1943 que li donaren la condicional; però, permetin-li residir a Cocentaina. No se què era pitjor.

Pepica demanava tornar a sa casa per cuidar els seus fills que tenia abandonats, però no ho van permetre fins el 14/06/43 que li acurtaren el desterrament, però en Alcoi. He dit repetidament que en aconseguir la condicional, l’autorització de viure al poble o desterrada depenia en bona part de les autoritats locals. Estant vivint a Alcoi al carrer Barbacana, moltes nits anava a peu a Cocentaina per la via del tren. Em deia que es trobava irregularitats domestiques que havia de resoldre. Tenim copia d’un altra petició on demana Pepica tornar a sa casa per cuidar de sis fills menors que no podia assistir-los adequadament des d’Alcoi. No tenim data concreta però, finalment la deixaren tornar a casa. Encara va tindre un altre fill.

 

Maria, de jove



Per acabar, dir també que mentre estava en Sabadell, dones de la Sessió Femenina local prepararen la primera comunió de les dues filles majors, Pepica i Carmen. En contava la filla Carmen molt contenta, que ho feren vestides de falangista.

El 1952 reberen una i altra la llibertat definitiva. Fou un malson que va durar dotze anys vivint sotmeses a una vigilància i condicions opressives i seguides de prop pel feixisme que va guanyar la guerra.

Però, si fou dur per a les dones i homes que empresonaren, que a la comarca del Comtat calcule que estigueren al voltant d’un millar; imagineu-vos les mares i esposes que quedaren en casa. Potser no hem arribat mai a valorar les cabrioles que van fer per sobreviure i mantenir alt l’esperit per tirar endavant.

Eixes dones són les que enguany, en el dia de la dona, vull reconèixer com a principals protagonistes d’una etapa dura i fosca que superaren amb èxit. Un esforç que ha quedat ocult i que hem de reconèixer i recordar.

 

dijous, 22 de febrer del 2024

Els Pascual i Satorre. Escrit per Francesc Jover

Francisco Pascual i Satorre



Escrit per Francesc Jover
2
2 febrer 2024





Hui parlarem d’una família que foren veïns meus del Carrer la Creu i Plaça del Salvador de Cocentaina. El ti Quico Pascual, «de la Roca», llaurador, i la senyora Maria Satorre, que havia sigut masovera del mas del Sompo, hui desaparegut. Un lloc que sembla hi havien interessants vestigis històrics o prehistòrics.

Posaren una carnisseria on especialment venien embotit casolà. Per això els deien «Botifarreros». El matrimoni va tindre sis fills, dos xiques i quatre xics; el més jove va quedar al marge de la guerra (36-39), però els altres foren víctimes de la violència que va provocar el colp d’estat feixista.

El tres fills que anaren a la guerra eren, Francisco (1909), Rafael (??) i Vicente (1917). Tots tres van estar sempre al voltant d’entitats soci-culturals i artístiques. Paco fou membre fundador, el 1929, de la penya musical i gastronòmica «La Bohemia». Rafael, havia format part del Centre Cultural «El Despertar» i d’entitats sindicals, polítiques i excursionistes que estaven al voltant d’aquest centre. Vicente, havia estat als rogles tradicionalistes i Juventut Catòlica participant en grups de teatre del Patronat de mossèn Eugenio. Els tres van estar mobilitzats per anar a la guerra. Paco va tornar i ben prompte el van detindre. Els altres dos mai no van tornar. He d’extractar molt per dir alguna cosa del poc que sabem de cadascú d’ells. Potser siga un dels casos familiars més singulars, tot i que n’hagueren molts altres.

 


Vicente Pascual
Vicente Pascual



Paco va militar al partit socialista i durant la guerra va ser comissari polític encarregat del correu. Va caure presoner a Guadalajara i el van dur al famós camp de Concentració de St. Marcos a Lleó, on va estar durant sis mesos fins que va acabar la guerra. Després dels corresponents avals i permisos va tornar a Cocentaina i el 5/08/1939 fou detingut per la guàrdia civil i tancat a la presó habilitada del convent de monges tancades. Finalment va passar a altres presons d’Alcoi fins endur-se’l a Alacant on el jutjà un tribunal de guerra i el dia 12/09/40 el sentenciaren a 16 anys de reclusió menor.

M’han paregut interessants dos avals que fan uns franciscans a favor de Paco. Estan carregades d’humanitat i de situacions concretes viscudes durant aquesta època; un del convent de Ontinyent i l’altre de Pego. Sens dubte eren avals que tenien la seva repercussió; tanmateix, no va rebre la llibertat condicional fins el 23/06/1943, tot i ser desterrat del seu poble. Va decidir viure a Barcelona on va reiniciar una nova vida, sempre controlat per les autoritats. Per desplaçar-se a Cocentaina a veure els pares, havien de fer-li un salconduit. Finalment, va tindre la llibertat definitiva el 26/11/1946, desprès de moltes escrits que feu demanat-la.

Recorde la seva imatge assegut a la terrassa d’un bar, tot sol i desarrelat, escodrinyat cares que no coneixia. La primera volta que et vaig veure a Cocentaina, el 1943 no el coneixia, però vaig presenciar una escena que, tot i ser un xiquet, em va esborronar. Un home cridava a un altre de la punta del meu carrer i, en adonar-se’n qui eren, es llançaren a córrer tots dos fins encontrar-se i fondre’s en una espectacular abraçada silenciosa més expressiva que qualsevol paraula. Unes dones que passaven, deien l’una a l’altra amb veu baixeta: «acaben d’eixir de la presó». No hi ha vigilància que puga limitar la llibertat, l’estima i el goig de trobar-s’hi desprès del que havien passat. He guardat sempre amb el record a Paco, l’altre home i les dues dones que passaven.

Rafael Pascual
Rafael Pascual



Un altre germà Rafelet, un activista sindical i cultural del Centre Cultural «El Despertar» va morir a front. La família va saber els detalls concrets de la forma que va morir, per la visita que uns anys desprès van tindre d’un company que ho va presenciar. Fou l’aviació italiana que el va metrallar i va dir que Rafael va morir també amb la metralleta a les mans. Pertanyia al grup de cocentainers que feren cursos a l'acadèmia de l’exercit popular, arribant a la graduació de tinent.

El més jove dels tres germans, Vicentico, segons la fracció de la Causa General, fou assassinat al front el dia 03/09/38. Aleshores, el mateix que ara, a una mateixa família hi havien tendències polítiques o religioses diferents. Si els altres dos germans era un socialista l’altre anarquista, aquest era tradicionalista i de la Joventut Catòlica. Per això va figurar a la llista que feu el règim de «Caidos por Diós i por España» i que posaren a la façana de l’Església de Sta. Maria. Inclòs, també en l’especial memorial que va fer el Patronat de Cocentaina en honor dels assassinats d’Acció Catòlica.

Em contava la família, concretament el germà més jove de tots, José Pascual Satorre, que ho van posar a l’esmentada llista del campanar de Sta. Maria contra la voluntat de sa mare. La senyora Maria va demanar que figuraren els dos germans que havien mort a la Guerra. Però, al dir-li que això no podia ser perquè allí anaven solament els del bàndol nacional, la senyora Maria va contestar que si no anaven els dos fills no volia que posaren el seu Vicentico.

Fou el raonament d’una mare destrossada que hui l’entenem perfectament. Sembla que aleshores no es veia així i és la prova més evident que fou una etapa històrica que es va perdre l’oremus.

En quant la referència que fa la Causa General de Cocentaina és veu clarament que fou assassinat per denuncia de les autoritats locals republicanes, sense donar més detalls. Per informacions orals que al seu dia vaig obtindre, inclosa la del germà, Pepito el «Botifarrero» (en el que vaig tindre llargues converses sobre el tema) pareix ser que hi havia diferents maneres d’assassinats, totes per suposat macabres. S’improvisava un judici i era executat allí mateix; o, era vist com se’n passava a l’enemic i era metrallat per darrere. Tot i que també hi havien casos a les llistes de «caidos» de soldats de dreta que havien mort simplement al front de batalla.

De qualsevol manera hi han dos documents de l’AMHC que presenta interrogants. L’alcaldia de Cocentaina rep un ofici de l’exercit republicà datat el 04/08/38 en la que informa la desaparició de Vicente Pascual Satorre. Sembla ser la contestació de l’exercit a una petició que havien fet demanant informes d’aquest soldat. Contestacions d’aquest tipus n’hi han moltes a l’arxiu.

El 26 de novembre de 1938 hi ha un altre document de la mateixa font que diu a l’alcaldia no ser correcta la petició de pensió que ha fet la família. Per la varietat de dates que es creuen entre la petició d’informes, les respostes i la Causa, potser que hi haja alguna informació que no quadra. Per la qual cosa no podem arribar a cap conclusió més que la que diuen els documents.

Solament una cosa ens queda ben clara; la paperassa que anem escodrinyant ens mostra una època extremadament complexa. Tots i totes van ser víctimes d’una mateixa guerra que mai s’havia d’haver encetat. És per això que era oportú i inajornable el monument que hem fet a Cocentaina en memòria de tots i totes les víctimes.

 


dilluns, 19 de febrer del 2024

Comentari a “Records infantils”.de Bartolomé Sanz Escrit per Joan Llopis

Comentari de Joan Llopis

Quant a cantar el “Cara al sol” a les escoles, n’hi han excepcions. En les escoles de Calp no recorde, en els anys 50, que se cantara diàriament eixe himne ni que s’hissara la bandera, solament en determinades ocasions, això vol dir que no estaria legislat taxativament. Sí que, de tant en tant, venia un enviat de Falange (per cert, un que havia estat en el Seminari) que ens feia el que se deia “la instrucció”, una taula gimnàstica de caràcter militar, i probablement s’hi cantara el Cara al sol i altres cançons falangistes. Tampoc recorde que se cantara el Cara al sol en les escoles de Gata, on hi vaig passar un curs; igual allí no se podia fer perquè les escoles no contaven amb pati. Tampoc en ninguna de les dos escoles recorde que se resara al començament de la classe, sí que se feia, en maig, el que díem “el mes de las flores”, eixint, al final del dia, al corredor tot el grup escolar, xiquetes i xiquets, i cantar a ple pulmó “Venid y vamos todos”, i no sé en quina altra ocasió l’himne de la Pilarica “Es María una blanca paloma”. I tampoc en el Seminari se cantava el Cara al sol, quan vaig entrar l’any 1957, com si que se cantava en altres col.leges religiosos.

Quant al 20 de novembre, eixe dia es feia una missa de difunts, però no recorde que se posara el túmul (estructura de fusta, coberta de teles fúnebres, que se munta per a la celebració de les honres d'un difunt), túmul que sí que estava en la missa funeral dels difunts del poble i que se muntava des del final de la guerra en substitució del fèretre perquè estava prohibida la entrada de féretres en el temple. Quan encara no hi havia túmul ( jo recorde la seua construcció perquè, al paréixer, l’economia ja donava per a això), se posava en terra una tela negra amb la vora daurada.

Després de la missa s’acudia a la Creu dels caiguts, que en Calp no estava en la façana de l’església, i que era una creu de pedra (anteriorment de fusta) situada en una placeta a prop de l'Església. La creu estava vorejada de quatre pilons on, en dos d’ells, estaven inscrits els dos assassinats en la guerra (per cert, eixos pilons servien joiosament per a diferents jocs dels xiquets del poble). I allí el rector, amb vestidura litúrgica, resava un respons per José Antonio i pels caiguts del poble.

Fotos de la Creu dels caiguts de Calp:




Acompanye, també, una foto precisament d’un acte semblant al que se feia en eixe lloc el 20 de novembre. Dels “monaguillos” de la foto únicament queda un servidor, i probablement també dels adults.



En la foto se veuen uns falangistes, el cap del quals, un practicant que no era del poble, apareix sense boina (la pinta que té és prou expressiva) i tots ells en pantaló llarg, no sé si el rector –per cert, oncle meu- haguera permés en el temple pantaló curt en hòmens adults (els xiquets sí, que els portàvem tot l’any únicament curts, en fred o calor), com no permetia la boina falangista en el temple ni a xics ni a xiques.

Quant a la bogeria que en el Nodo s’obligara a la gent a alçar el braç en mode feixista, això no he oït que passara en Calp, encara que les majors barbaritats eren esperables d’aquella gent. També és de veres que l’Olleria era, pel que sembla, ¡molta Olleria!

Quant a la retirada de les creus dels caiguts, la bestialitat, per a mi, està, més que en la seua retirada, en el fet d’haver-les instal.lades en la façana dels temples, pel seu significat: el de la connivència Església-Franquisme, el de la humiliació i odi als vençuts i, en alguns casos,el del malbé fet en temples de gran valor arquitectònic, a banda de motius simplement estètics.

Tenim ací l’exemple d’una d’eixes creus en Rafelbunyol, que la sola imatge ho diu tot, i que ha resistit fins ara la seua retirada.





Se pot entendre que la creu s'ha convertit en un símbol díríem neutre, sense significat religiós (encara que ja comença a deixar d’utilitzar-se en les làpides), però en este cas la creu sí que té eixe significat religiós i cristià, una connotació de “croada”, com la jerarquia va nomenar a eixa incivil guerra, d’element excloent dels que no compartixen eixa fe.

Inclús en el cas de voler fer un monument per totes les víctimes de la guerra, de la pre-guerra i de la post-guerra, a part de no figurar la creu, tampoc haurien d’aparéixer noms de ningú perquè , a banda de resultar interminable la llista si incloguera el nom dels sodats morts en combat, seria complicat esbrinar quins noms serien dignes d’eixa llista i quins no. Per exemple, algú en el nostre grup de l'esmorzar ens va contar una anècdota d’un fet ocorregut, en temps de guerra, en un llogaret de Requena: van matar el pàrroco que havia estat exercint el dret de “pernada”, exigint provar ell la nóvia abans de casar la parella, i el van matar arrossegant-lo per tot el poble darrere d’una cavalleria. Es tracta d’un linxament totalment reprobable, però sí explicable. I pregunte: podria incloure’s el nom d’eixa persona en un llistat de víctimes? O el nom d’altres que sí que hagueren estat vinculats a crims? I qui seria el que hauria d’esbrinar quins noms sí i quins noms no? Per això, en cas de monuments a les víctimes, ni creus ni noms.

Crims i actes execrables se van fer en els dos bàndols, i potser més indefendibles en la part auto dita “nacional”, ja que en la part “roja” no pareix que els governants ho acceptaren, eren accions de grups incontrolats que s’emparaven en el caos regnant, mentre que en l’altra part eren les pròpies autoritats les que executaven els horrends crims, com la massacre en la plaça de bous de Sevilla o en la anomenada “desbandà” dels mil.lers que fugien per la costa des de Màlaga cap a Almeria.

I primer que monuments a les víctimes, hauria de complir-se la llei de memòria democràtica i traure dels soterraments de cunetes i fosses comunes els mil.lers que encara queden, situació vergonyosa després de quasi cinquanta anys de democràcia. Com retornar el bon nom dels jutjats en eixes farses de judicis sumaríssims, inclús anul.lant tals judicis.

Quant a que se van normalitzar els crims comesos assassinant capellans o propietaris rics, no és així de cap manera, encara que era difícil la manifestació pública de desacord (en alguns casos se va donar). Concretament en Calp va provocar una gran consternació la mort del Pàrroco, un home bo i senzill, i de dos xicotets terratinents, hòmens també innocents; uns assassinats, a més, comesos per gent que no era del poble, pareix que els autors eren un comité de milicians procedents de Gandia. I damunt, acabada la guerra, li van imputar sense raó la mort dels dos terratinents a un treballador anomenat el “Gateret”, per ser natural de Gata, que pertanyia a un grup anarquista, al que van executar.

Joan Llopis Pastor

divendres, 16 de febrer del 2024

Records infantils. Bartolomé Sanz Albiñana

Creu al racó de la casa abadia amb l’església de l’Olleria. 1972 (©Arxiu fotogràfic de Mario Guillamon)


 Per Bartolomé Sanz Albiñana

Quan jo era menut hi havia pocs llocs on els xiquets ens poguérem deixar caure. El carrer, jugar a futbol on fóra, la OJE, apuntar-te a solfa per a aprendre a tocar instrument, fer-te acòlit… Poc més. A 11 o 12 anys, la majoria abandonava l’escola i es posava a treballar per a ajudar al manteniment econòmic de les seues famílies. Només quatre privilegiats continuaven estudiant; eren sobretot aquells els pares dels quals tenien més formació.

Recorde que a la tardor, cada 20 de novembre, hi havia una missa de difunts en homenatge a José Antonio Primo de Rivera (Madrid, 24 d’abril de 1903 – Alacant, 20 de novembre de 1936). En l’enciclopèdia Álvarez havíem llegit que José Antonio havia sigut el fundador de la Falange; per tant, eixe acte religiós hi havia de tindre relació. No he oblidat el cadafal que es muntava prop de l’altar major, cobert amb una tela negra amb sanefes daurades i rodejat de quatre grans canelobres de fusta amb ciris.

A la façana de l’església, entre la finestra del racó de les oficines parroquials i l’entrada al temple, hi havia un tros de mur emblanquinat amb una creu enorme. A cada banda del símbol religiós, una llista d’uns quinze noms: tot en negre. Sobre la creu, en lletres grosses: “Caídos por Dios y por España”.

Quan s’acabava la missa, els falangistes retien homenatge al seu fundador davant d’aquella creu cantant el Cara al Sol, braç en alt. Era un himne que m’era molt familiar: havia crescut cantant-lo cada dia, en formació en files de tres abans de començar la jornada escolar. Primer ho vaig fer al grup escolar d’Isabel la Catòlica, i després al del carrer de la Font Nova, que aleshores es deia carrer del Conde de Torrefiel. Devia ser per imperatiu legal, que entonàvem aquell himne; vull dir, que devia vindre regulat en alguna disposició publicada al BOE.

En aquells moments ja no s’alçava el braç saludant a la romana quan apareixia en la pantalla del cine el dictador Franco mentre sonaven els acords de la Marcha Real (“¡Viva España! Alzad los brazos, hijos del pueblo español….”). No fer-ho acabada la guerra et podia costar una sanció de 10 pessetes, segons m’han explicat.

En el meu imaginari infantil, els falangistes apareixien com a persones importants perquè les veia a tot arreu. A més del local de la OJE que hi havia a la plaça de la Vila, on els xiquets jugàvem a escacs, dames i ping-pong, jo relacionava els falangistes amb l’acte del 20 de novembre de cada any. Eixe dia, amb el fred que feia sempre, els veia amb pantalons curts, cames peludes, camises blaves, boines roges i trinxes. Per a mi l’autèntic falangista havia de portar pantalons curts, prova del seu valor. Encara recorde tres o quatre d’aquelles persones que es van passar tota la vida al capdavant d’organismes que depenien de Falange.

Jo devia tindre huit o nou anys quan els xiquets jugàvem a futbol en el raconet que formava la casa abadia i l’església on hi havia la creu. A vegades em parava i en llegia els noms encapçalats per José Antonio Primo de Rivera. Els llegia per a veure si hi apareixia algun dels meus cognoms, prova evident que algun avantpassat meu havia “caigut per Déu i per Espanya”. També creia que tots aquells hòmens havien mort amb un fusell a la mà en el front. Per a mi, tot allò era molt confús. Com que ningú no me n’havia dit ni mitja paraula, no sabia que en aquella relació de noms figuraven els assassinats dels primers mesos de la guerra d’Espanya, ni res de tot això. Les noves generacions no han conegut aquella creu que desaparegué en la Transició; és més, ara em resulta pràcticament impossible de recompondre el llistat de noms que hi havia. Així són les coses!

En confiança, diré una cosa: això de la Memòria Històrica i Democràtica em pareix perfecte, però carregar-se la memòria anterior a base de calç i destrossa de monuments em pareix una bestiesa. Ara pareix que la història recent comença amb la repressió franquista, com si en els sis mesos posteriors al 18 de juliol no haguera passat res. Ningú no recorda el clima de confusió i descontrol en matèria d’ordre públic que considerava normal afusellar impunement capellans i religiosos perquè eren considerats enemics del règim i als quals no calia ni jutjar. I qui diu capellans diu també tots els dretans, catòlics, falangistes, membres d’Acció Catòlica, afiliats al partit Dreta Regionalista Valenciana, etc.

No entenc com no hi ha un monument a cada poble que recorde tots els morts: de dretes i d’esquerres. Tots, sense excepció. Fa anys, quan recorria els carrers de Belfast i Derry, vaig veure murals dels dos bàndols enfrontats -unionistes i republicans- en record de les víctimes i en honor dels militants corresponents, uns homenatges que cada ideologia mostrava als seus territoris. Allà continuen, però també n’hi ha ja de dedicats a la reconciliació després dels acords de pau. És una lliçó permanent per a les noves generacions. En un d’aquests nous murals, dos joves es donen la mà i entre els dos hi ha un poema que comença així:

Prou de bombes,
Prou d’assassinats,
Prou morts dels nostres fills.
Prou d’estar al costat de les tombes,
Per a soterrar-hi els nostres estimats.

Un altre record que tinc és la primera vegada que vaig sentir parlar de “rojos” i “nacionals”; va ser a l’exterior del bar Sarpa a la plaça de la Vila del meu poble, l’Olleria, on la gent gran xarrava els diumenges asseguda en cadires de boga. Allà vaig sentir que si en tal se n’havia passat dels rojos als nacionals durant la guerra. Sincerament, no entenia absolutament res, ni tenia tampoc interés a esbrinar-ho. A més, no hi havia ningú amb ganes d’entrar en detalls.

A cada poble de la comarca que visitava hi veia la mateixa creu amb noms a la façana de l’església corresponent. Ara crec que en queden poques, per no dir cap. Han desaparegut fins i tot les creus. Quina forma de recordar la història amb la política de creu i ratlla!

Quan jo era menut, el gran competidor de Falange era l’Església. Recorde perfectament que les mateixes activitats que es feien al local de la Falange (Frente de Juventudes) jo les feia als locals de la parròquia que hi havia al costat de la casa abadia, on ara hi ha la seu dels Scouts. Pujàvem per una escaleta, i en una sala hi havia una taula de ping-pong a més de sales de reunions i fins i tot un escenari teatral, però no recorde cap obra representada allà.

Falange i Església adoctrinaven de forma diferent. L’objectiu del Frente de Juventudes era inculcar en el jovent els principis falangistes, però no crec que en la gent de la meua edat calara de res d’això. Els xiquets només pensàvem a jugar a futbol, en els jocs de taula i a fer alguna excursió. Res de llibres ni biblioteques. 

La Falange es va dissoldre quan jo feia la mili, és a dir, el 1977. I hui en dia tot aquell món són simplement records infantils.

 

dimarts, 13 de febrer del 2024

Els Montava i Olcina en la memòria. Escrit per Francesc Jover

Francisco Montava





Escrit per Francesc Jover



Hui parlarem dels germans Montava i Olcina naturals de Muro i veïns de Cocentaina; un altra de tantes famílies que hagueren de patir la repressió de la postguerra 36-39. Francisco (1905-1992) i Camilo (1909-??) foren tots dos operaris de la fàbrica de calcer de Cocentaina, «Hijos de Venancio Riera». En ser socialitzada la fàbrica de Riera, segons diuen els seus expedients i la mateixa sentència del tribunal militar que els va jutjar, els dos formaren part del Comitè de Control. L'acusació a tots dos estava basada amb l’auxili a la rebel·lió i ser, entre altres coses, els iniciadors d’haver confiscat durant l’etapa revolucionària l’empresa on treballaven.


Francisco apareix com afiliat i membre de l’Agrupació Socialista de Cocentaina el 1932. També figura com a conseller del primer govern municipal del Front Popular, que fou format el 19 de novembre de 1936. A primeries de 1937 era president de l’Agrupació Socialista local i el mateix any se’n va anar voluntari a la guerra. A més, el Diari del Ministeri de Defensa confirma ser anomenat sergent de l’exercit popular des de l’1 d’abril de 1937. Per informació oral dels fills sabem que va comandar la vigilància d’un polvorí al front d’Extremadura.

Per tot açò, estigué processat per un Consell de Guerra celebrat a Alcoi l’1 de setembre de 1939 junt a altres onze cocentainers amb el sumari col·lectiu núm. 829. El condemnaren a 12 anys i un dia de presó menor. Mentrestant estigué tancat en presó preventiva a Cocentaina i Alcoi. L’11/03/1940 va ingressar al Reformatori d’Alacant havent-li confirmat set mesos i pico de presó preventiva. El 05/-07/1940 fou traslladat a Cuenca, però en abril de 1941, torna a estar de nou al Reformatori d’Alacant. Se li va denegar la llibertat condicional en setembre de 1942, però el 17/07/1943 l’aconseguí, tot i que desterrant a menys de 200 quilometres d’on vivia. Va haver d’anar-se’n a València a viure amb la muller i el fill Eloy, que era -per cert- condeixeble i amic meu. El 24/07/1946 va obtindre la llibertat definitiva per l’indult que hi hagué en aquelles dates, quan el nazisme i feixisme havien sigut derrotats a Europa. Encara no he pogut confirmar si la seva dona, Rafaela Payà, «l’Alvarà», fou rapada amb el col·lectiu de dones de Cocentaina. Si que em confirmaren que fou rapada la seva cunyada Milagro l’Alvarà, que algun dia parlarem d’aquesta colla de rapades. El matrimoni va tindre un altra filla a València, Marita, però mai més van tornar a Cocentaina. Si que venia el fill Eloy tots els anys per festes, de qui guarde moltes fotos i agradables records.

Milagro, cunyada de Francisco Montava



Quant al seu germà Camilo (que no he pogut aconseguir una fotografia) és un altre dels singulars cassos -pels avals que li feren- que demostra de manera evident la complexitat d’aquella època, segons la meva opinió.

Com el seu germà, va naixer a Muro però treballava i vivia a Cocentaina. Quan el van detindre a finals de 1941, el seu germà ja havia passat més de dos anys a la presó. Va quedar a disposició del Jutjat Militar local acusat de diferents delictes durant el domini roig. El 29/11/1941 va ingressar a la presó d’Alcoi, deprès fou traslladat al Reformatori d’Alacant on el 26/06/42 el jutjaren i li posaren 12 anys i un dia de reclusió menor, abonant-li també la presó preventiva. El conceptuaren element perillós per haver estat afiliat l’UGT i JJ.SS abans de la guerra. A més, d’haver sigut secretari del sindicat d’adobadors i sabaters, de pertànyer al Socorro Rojo Internacional i de cremar l’Església. Posteriorment hi ha un testimoni que diu no haver participat en la crema de l’Església.

Per setembre d’aquest any fou traslladat a la presó cel·lular de València, desprès el dugueren a treballar a l’embassament de Benageber (Els Serrans). A l’octubre de 1943 va rebre la llibertat condicional, desterrat a més de 200 quilometres del seu poble i establint la residencia a Barcelona. El 24/05/1946 n’hi ha un document que mostra la llibertat condicional, per segona volta. Possiblement siga la resposta d’una petició d’indult total que feu Camilo. Una petició que va quedar pendent i per la qual cosa, va quedar com estava: vigilat i controlat. Finalment ara si, el 15/06/1959 un document mostra quedar lliure de responsabilitat pel procés que va tindre; quedant-se -al parèixer- vivint a Barcelona.

Dic que Camilo Montava fou un cas dels molts que hi hagueren especials, perquè fou denunciat a la delegació que tramitava els informes, desprès de dos anys que el seu germà estava a la presó. A mi em pareix que tots dos portaven la mateixa -o pareguda- motxilla de càrrecs. Diferents avals ens fan veure el comportament humanitari de Camilo amb moltes persones conservadores que foren represaliades per la República.


 

Però, especialment em va copsar veure, com Venancio Riera, un dels propietaris de la fàbrica que fou confiscada a l’etapa revolucionaria (i treballaren els dos germans) signava un aval el 1942 com si no hagués passat res. No sols això, encara vaig quedar més estranyat en veure la declaració que fa el mateix Venancio Riera al Tribunal de Guerra, tot dient que fou una «incautación benigna».

Cada volta que m’endinse més amb tota la paperassa d’aquella època, me’n adone que fou una etapa molt complexa, que allò no fou una historia de bons i dolents. Entenc que fou un enfrontament d’estils de governar, de sistemes polítics que havien d’afrontar si o si una inajornable situació endarrerida que hi havia. Un sistema que fora capaç d’acabar amb les desigualtats socials; el caciquisme, els privilegis, l’analfabetisme, les corrupcions, etc. Però, sobretot fer front (anul·lar, rebaixar, controlar...) els poders fàctics que tenien la paella pel mànec.

Al mateix temps, cada dia estic més convençut que una dictadura mai no serà capaç de formar una societat que decidisca el seu propi estil de vida. Mai ho farà, perquè la dictadura té els seu propi estil de vida preconcebut i que l’imposa allà on està de manera autoritària.

Per tant, crec ser molt convenient estar sempre molt atesos a la pedagogia històrica que és la què indica els errors comesos. És la història la que ens diu que no hi ha altre sistema polític més eficient que la democràcia, malgrat les complicacions transversals que sovint presenta. Situacions que s’han de corregir -principalment amb les urnes- però carregades sempre amb una bona dosi d’ètica i afavorint el sector més vulnerable.         

 

dimecres, 7 de febrer del 2024

Els Soler i Boix en la memòria. Escrit per Francesc Jover

 

                                                        Vicent Soler i Boix

 

Escrit per Francesc Jover

 

Continuant la relació de represaliats que hi hagueren al acabar la Guerra d’Espanya, els toca hui a una família que el pare i la mare, Leopoldo Soler Quiles i Milagro Boix Gómez, eren tots dos oriünds de Bèlgida (la Vall d’Albaida). El pare, intuïsc que era republicà, d’esquerres i una mica anticlerical perquè estava subscrit al setmanari «El tio Cuc» d’Alacant. Era d’ofici ferroviari, guardaagulles, i, desprès d’estar a molts llocs per on passava el tren, va ser destinat a Cocentaina. En època de llibertats, a eixa casa tots militaven en entitats republicanes, i per això tota la família, d’una o d’altra manera, foren represaliats. No sols hi havia un ambient republicà cap a dins de casa; era una família molt extravertida que irradiava republicanisme cap al veïnat.


El matrimoni va tindre dos fills i una filla, el major era Leopoldo, d’ofici sabater, nascut a Tortosa el 1909; Vicent, que era metal·lúrgic torner, ho feu en 1912 i Milagro, la més menuda, va nàixer el 1917 i també va ser sabatera. Tot això m’ho contava Paquita Marset, amb una entrevista que li vaig fer el 2005. Paquita va participar amb les idees republicanes de la família Soler i Boix, perquè a més de ser veïna, era germana de llet i van mantindre sempre una relació familiar molt íntima.

 

Milagro Soler i Boix




Referent a Leopoldo sabem que a l’època conservadora de la República, el 1934, va estar empresonat. A més, durant la guerra, en una remodelació de l’Ajuntament de Cocentaina del 26-3-1937, va formar part del Consell Municipal representant el Partit Comunista.


Al llistat de represaliats de la Universitat d’Alacant figura Leopoldo. A més, testimonis documentals afirmen que fou un activista de la cultura i difusió de les publicacions àcrates, que estaven molt de moda en aquella etapa. Sembla que era l’encarregat de rebre i distribuir llibres, revistes o premsa anarquista. Per a la població que hi havia aleshores, i per la classe de veïnat -hi havia molt analfabetisme- on anaven dirigits els 50 exemplars em sembla que era una quantitat molt respectable. Sabem que se'n va anar a treballar i viure a Ontinyent i que allí va faltar. Ens ha quedat una targeta postal, enviada des del front, molt emotiva dirigida a Paquita Marset que he transcrit literalment per facilitar la lectura. Dissortadament no he pogut aconseguir cap fotografia de Leopoldo per tal de posar cara al tema.


Quant a Vicent va militar a la CNT i va patir 125 dies de presó real a Alacant. El Centre Penitenciari d’Alacant certifica que va ser jutjat i condemnat, sense especificar data, sentència, ni delictes comesos. Sols diu que hi va ingressar el 2 de febrer de 1944 i va ser excarcerat el 7 de juny del mateix any. A més a més, a penes va acabar la guerra ja va estar unes quantes setmanes tancat en presó preventiva a Cocentaina, cosa que no consta al citat certificat.

 

Milagro Soler i Boix





Hi han anècdotes que, no sols definixen qui són les persones, si no a més, rememoren un moment, un clima, una situació. El darrer dia de març de 1939, em contava Paquita Marset, nascuda el 1925, que hi hagué un revoloteig general de campanes a totes les esglésies de Cocentaina i comminaren el veïnat a posar cobertors als balcons en senyal de festa i alegria. La mare de Vicent va penjar el cobertor més nou i lluit que tenia per celebrar el final de la guerra. Però, a l’assabentar-se de la detenció del seu fill Vicent, amb dos grapats el va llevar. No estava disposada a celebrar cap festa tenint el fill tancat a la presó.


També sabem que era casat civilment amb Carme Colomer Aznar, amb un àlies definidor: Carme l’Esperanto. En una de les missions que periòdicament venien a fer a Cocentaina a l’acabar-se la guerra, van rebre la visita d’uns frares per intentar casar-los canònicament. S’hi van negar i mai no ho van fer, segons em deien.
Juan Linares




Vicent va eixir sense càrrecs, però no li agradava l’ambient que veia al poble i se’n va anar a viure a Alacant. No li va costar gens de trobar feina i sa casa es va convertir en parada i fonda per familiars de Cocentaina que anaven a veure a fills, pares o marits que hi havien empresonats. A més, va obrir una espècie de caixa de solidaritat per organitzar una assistència periòdica pels presos polítics. Per aquest motiu, es sospita que va ser denunciat, cosa que va fer que el detingueren acusant-lo de maçó. No va poder confirmar-me si fou condemnat. De qualsevol forma hi ha un expedient que encara no ens ha arribat des de l’arxiu del Ministeri de Defensa.


Finalment tenim a Milagro, una jove d’aquella època que a Cocentaina li deien popularment de sobrenom «la Imperio», pel paregut físic que tenia amb la que era aleshores molt coneguda actriu i cantant, Imperio Argentina. Aquesta jove, que a l’any 1939 tenia 22 anys, va formar part d'un col·lectiu de joves, i no tant joves dones, que els raparen el monyo per haver participat en alguns dels actes reivindicatius d’aquella època.


A més a més, va mantindre relacions i finalment formaren parella, amb Juan Linares Climent (1910). Un sergent de l’exercit popular republicà que va estar presoner al Camp de Concentració de «Las Bermudas i la Hispana Suiza» de Guadalajara. Això ho he pogut confirmar pel Diari del Ministeri de Defensa del 29/04/1937. Un dia farem una relació de tots els de Cocentaina que tingueren alguna graduació amb l’exercit popular, com deien aleshores.

 

Quant al fet de haver rapat a una vintena de dones a Cocentaina com a castic d’haver ocupat espais públics que mai ho havien fet, no pot negar-s’hi que fou una acció denigrant. Podia haver sigut també per alguna denuncia d’un o una falangista que no els queia bé. Crec que fou un acte menyspreable i vergonyós que encara no s’han demanat disculpes. Si els consells de guerra foren denigrants per l’evident manca de garanties, el fet de rapar unes dones al mig de fortes rialles i burles de falangistes, no trobe cap adjectiu qualificatiu adequat. A més de l’agressió personal i autoritària que suposa, fou una decisió extraoficial que no consta a cap de lloc -almenys jo no l’he vist- i per tant mai no haurà passat tant horrible vexació. En desaparèixer les persones que ho hem vist, serà un fet que no quedarà constància ni memòria; solament quedarà el dubte si fou així, o no fou, per no haver testimonis escrits del fet.

 

diumenge, 4 de febrer del 2024

Les destrosses causades a les esglésies de l’Olleria.. Bartolomé Sanz

 

Ermita del Santíssim Crist de la Palma (l’Olleria)

Hui, fent un parèntesi en el relat començat en els dos lliuraments anteriors sobre els documents de la Causa General-ram de l’Olleria, em centraré en les destrosses ocasionades a les esglésies, convents i ermites del terme (especificades en l’estat número 3) el mes següent al colp d’estat.

He identificat alguns documents relacionats amb el tema. Cal recordar que, inicialment, el fiscal instructor sol·licitava a les autoritats dels ajuntaments constituïts amb la victòria franquista una relació de “tormentos, torturas, incendios de edificios, saqueos, destrucciones de Iglesias y objetos de culto, profanaciones y otros hechos delictivos” que es pogueren considerar greus, exceptuant els assassinats, durant la “dominación roja”.

La situació a l’Olleria, segons l’estat número 3, era:

1- 28 d’agost de 1936. Crema del convent dels Pares Caputxins. Els perjudicats són la Comunitat dels Pares Caputxins.

2- Agost de 1936. Crema d’imatges i destrucció d’altars de la parròquia, de l’església de sant Doménec, del convent de les monges i de les ermites de l’Aurora i del Santíssim Crist de la Palma. Els perjudicats són la població i les religioses agustines.

En el document 20 (10 de setembre de 1941), el fiscal instructor ordena al jutjat de l’Olleria que cite a declarar el superior de la comunitat dels pares caputxins perquè explique què sap sobre la crema del convent.

Amb data de 9 de setembre de 1941 (documents 54/55) es repeteix la sol·licitud del número 20, tot detallant aspectes a demanar com dates, autors, si els atacants actuaven per iniciativa pròpia o per ordre d’altres persones, entitat o comité, valor dels béns incendiats i perjudicis ocasionats.

En el document 142 (14 de gener de 1943) la providència va dirigida al batle, i es tornen a fer les mateixes preguntes. S’hi afegeix si les esglésies, ermites o capelles incendiades o saquejades estaven afectes al culte en general o pertanyien a alguna entitat, orde religiós o persones particulars. També es demana d’incloure, si fóra possible, fotografies anteriors a l’incendi, saqueig o destrucció i de com havien quedat.

Els documents 143-156 són sis fotografies d’alguns dels efectes dels incendis en establiments religiosos, i una imatge d’un altar prèvia als fets. Al revers de cadascuna de les imatges es pot llegir la descripció de la destrossa, amb una cal·ligrafia que em resulta familiar.

El batle Boluda deixa ben clar que “por esta alcaldia se ha tomado el máximo interés y actividad en la adquisición de todos estos datos, que si no se remiten más extensos es por la imposibilidad de poderlo hacer”. Bona prova de l’esforç fet és el fotoreportatge que s’hi adjunta, a càrrec d’un professional: E. Utrilla, carrer del Dr Sumsi, núm. 22 de València.

En el document 162 (20 de gener de 1943), signat pel batle, trobem la relació de les esglésies, convents i ermites -set en total- que foren atacades a la població.

En una comunicació del fiscal instructor al rector de l’Olleria (document 163, de 26 de gener de 1943) se li demana que remeta tan prompte com puga una relació detallada de “incendios, destrucciones de Iglesias, capillas, ermitas y locales dedicados al culto (…), incautaciones, sustracciones y daños ocasionados en bienes, objetos y efectos sagrados dedicados al Servicio de la Iglesia con valoración aproximada del daño causado y personas responsables de todo ello, con el correspondiente informe”.

Quatre mesos després, el fiscal li reclama la relació, i a primers de juny de 1943, davant l’absència de resposta, el fiscal ordena al secretari que remeta al rector un nou comunicat en els termes següents: “diríjasele nuevo recordatorio para que con toda urgencia y en evitación de retardar por más tiempo la terminación del presente ramo se sirva dar cumplimiento a lo que se le tiene interesado, significándole que de no hacerlo se pondrá el hecho en conocimiento de su superior a los efectos que estime procedentes”. Ja poden veure que la paciència del fiscal tenia un límit.

Passats quinze dies, el rector contesta que la informació sol·licitada pel fiscal ja l’havia complimentada el febrer anterior i que torna a informar-ne. Ara ho fa, diu, sense tants detalls per haver perdut l’original d’aquella documentació enviada i per “no tener en la actualidad tiempo disponible para más averiguaciones”. Hi reconec perfectament el “sigillum Ecclesiae” parroquial i la signatura. Un detall: en el segell posa LA OLLERIA. El document a què em referisc el considere important, per això el reproduïsc a continuació, ja que aclareix amb molts detalls les històries parcials que ens havien contat els nostres avantpassats (ma mare, en el meu cas).

 

 

    Document 175 
       Causa General-ram de l’Olleria

Document 176 

Causa General-ram de l’Olleria


A finals de juny de 1943 el fiscal demana al batle de l’Olleria dades complementàries per a poder localitzar els responsables de les destrosses i els segons cognoms de tres d’ells. Dels quatre responsables, tres van ser assassinats el 1939; del quart, Vicente Cháfer, informa que es troba reclòs a la presó de Saragossa.

A continuació, amb la forma d’actuar del fiscal que ja coneixem, es remet una comunicació al director de l’esmentada presó perquè informe sobre la situació penal del reclús. El director notifica que Vicente Cháfer va patir consell de guerra número 2 a Albaida i que es troba condemnat pel delicte d’adhesió a la rebel·lió a 30 anys en la causa número 5678-V.

Amb la comunicació anterior, de data 11 de juliol de 1943 (document 180), s’interromp la informació que aporta la Causa General. No sabem per què es produeix un salt en el temps fins al 13 de juliol de 1946. Ni més ni menys que tres anys!

Hi ha un altre detall que em crida l’atenció: si en l’estat número 3 (document 8, de 22 de novembre de 1940) les autoritats locals deixaven en blanc l’apartat corresponent als sospitosos d’haver comés els delictes, ara, dos anys més tard, tenim una idea prou completa de què va ocórrer amb la inclusió de quatre persones.

Per últim, he de dir que la febra iconoclasta desfermada als nostres pobles durant el període revolucionari tenia poc d’original. L’autèntic moment de furor va tenir lloc a molt països europeus arran de la Reforma a principis del segle XVI. Allò sí que va ser una devastació de tresors artístics en tota regla. Un dia em referiré a eixe episodi volant en el temps a Anglaterra.